Fa un dia de pluja preciós.
Des d'aquest matí que no ha parat de caure una pluja fina, enmig de la boira que, ni ha marxat ni pensa fer-ho per avui. Un autèntic dia d'hivern, per no sortir de casa. Però s'ha de sortir, s'ha d'anar a comprar, a buscar els nens a l'escola...
Doncs si, a l'hora de dinar he anat a buscar la Noa a l'escola i mentre l'esperava, entre el rebombori dels primers nens que anaven sortint i aprofitant dos minutets per córrer i jugar a la porta de l'escola he sentit, de lluny, la veu del que devia ser una mare:
-¡Como te mojes no entras en el coche!
I jo he pensat, doncs no entenc perquè el vens a buscar en cotxe en un dia de pluja com avui, perquè el que em semblava més impossible de tot era que el nen no es mullés "con la que está cayendo"...
Ho he entès tot quan el nen ha contestat, també de lluny:
-¿Has venido con el coche nuevo?
dimarts, de desembre 21, 2010
divendres, de desembre 17, 2010
Regles de joc
M'ha costat molt, de fet, encara ho estic acabant de processar, perquè el concepte "fora de joc", no puc negar que se'm ressisteix, però gairebé ho he entès.
La qüestió és que, ara que crec que tinc entès aquest concepte tan bàsic de l'esport rei, no se m'acut res més que apuntar-me "voluntàriament" a un torneig de futbolin...sóc així d'intrèpida...
Doncs bé, el que jo pensava que era la cosa més simple; agafes els mànecs dels teus jugadors i apa, endavant, endarrera o girar segons convingui...doncs no!! no va així, resulta que hi ha unes normes (segons la regió/província/hemisferi...). I ahir, teníem dues postures, els que deien que els jugadors no podien parar i passar-se la pilota (ni que fos futbol...), i els que defensaven que si que podien...ah, i jo, que no hi va haver manera que pogués entendre com s'ho farien uns ninos de fusta, tots en la mateixa posició; cames obertes, un braç endavant i un endarrera collats a una barra de ferro podrien fer per parar i passar-se la pilota...
I encara hi dono voltes...
La qüestió és que, ara que crec que tinc entès aquest concepte tan bàsic de l'esport rei, no se m'acut res més que apuntar-me "voluntàriament" a un torneig de futbolin...sóc així d'intrèpida...
Doncs bé, el que jo pensava que era la cosa més simple; agafes els mànecs dels teus jugadors i apa, endavant, endarrera o girar segons convingui...doncs no!! no va així, resulta que hi ha unes normes (segons la regió/província/hemisferi...). I ahir, teníem dues postures, els que deien que els jugadors no podien parar i passar-se la pilota (ni que fos futbol...), i els que defensaven que si que podien...ah, i jo, que no hi va haver manera que pogués entendre com s'ho farien uns ninos de fusta, tots en la mateixa posició; cames obertes, un braç endavant i un endarrera collats a una barra de ferro podrien fer per parar i passar-se la pilota...
I encara hi dono voltes...
dilluns, de desembre 06, 2010
Algunos anuncios que me gustaría ver...
Un hombre confiando en el rosa...
Una mujer que se muera de la risa cuando alguien le dice que sus pestañas se van a millonizar...
Otra mujer que le diga al cámara:
-El anuncio, ¿no es de las zapatillas?, pues deja de enfocarme el culo!!!
Un amo de casa pillado por sorpresa en casa enumerando, entre soplidos, todos los productos de limpieza que utiliza cada día en casa.
Al niño del anuncio de paté La Piara explicándole a su madre durante la cena que, valora mucho que no se la juegue con su bocadillo, pero...no se puede comparar con el huevo Kinder que le ha llevado su padre al recogerlo...
Y, a todo esto, la de las pestañas, que aún se está revolcando por el suelo...
Una mujer que se muera de la risa cuando alguien le dice que sus pestañas se van a millonizar...
Otra mujer que le diga al cámara:
-El anuncio, ¿no es de las zapatillas?, pues deja de enfocarme el culo!!!
Un amo de casa pillado por sorpresa en casa enumerando, entre soplidos, todos los productos de limpieza que utiliza cada día en casa.
Al niño del anuncio de paté La Piara explicándole a su madre durante la cena que, valora mucho que no se la juegue con su bocadillo, pero...no se puede comparar con el huevo Kinder que le ha llevado su padre al recogerlo...
Y, a todo esto, la de las pestañas, que aún se está revolcando por el suelo...
dimecres, de desembre 01, 2010
Classe d'Història a peu de carrer...
Dilluns passat, al matí, vaig anar a veure el meu pare i al marxar, com que estava al mig de Canovelles, vaig anar a treure diners a un caixer. Després, vaig aprofitar per comprar el diari a una papereria/quiosc que hi ha davant.
Aprofitant que no tenia pressa, i que tinc temps lliure, vaig estar mirant revistes de jardineria i també en vaig agafar una. Mentre jo anava mirant, anava sentint, sense escoltar, la mestressa de la papereria parlant amb una senyora i el marit, despatxant un senyor.
Quan ja tenia el que volia, em vaig acostar cap al mostrador per pagar i la mestressa, va mirar el que portava i em va dir quant era...mentre jo treia els diners, la senyora que abans parlava amb la mestressa, li va dir al marit:
-He quedat parada, el teu fill té 35 anys. Va néixer quan va morir Franco, el 20 de novembre...
La mestressa que la sent, contesta:
-Quasi, el meu fill va néixer el 30, i Franco va morir l'1...
Se'm debia notar la sorpresa a la cara...a dia d'avui, hi ha algú que no tingui clar quina data és el 20N???
I com que se'm debia notar, el marit es va afanyar a explicar-m'ho:
-Si, si... el Franco va morir el dia 1, però com que era un temps molt complicat, tenien molta por a un cop d'estat...el van embalsamar per aguantar a donar la notícia amb el màxim de caps lligats. I van dir que estava molt malament, entubat...perquè la gent ho anés assimilant.
I afegia:
-Entubat, entubat...estava embalsamat...
L'home ho sabia de gairebé primera mà, perquè em va explicar que ell en aquella època treballava en un diari i aquell dia (el dia 1), algú va adelantar la notícia i ja tenien la tirada de diaris de la tarda impresa amb la notícia; FRANCO HA MUERTO, i que, quan estaven a punt de sortir a repartir, va arribar la guàrdia civil i no van deixar sortir ningú i els ho van fer cremar tot...
Tot això m'ho anava explicant, mentre jo, l'única cosa que era capaç de dir-li, de tant en tant era; m'ho diu en sèrio?? (sense poder tancar la boca) i ell, m'anava dient que si, al temps que m'anava fent cops al braç amb la mà...com per fer-se entendre millor.
Al final, va afegir:
-Per culpa seva, em vaig trencar la cama (mort i tot donava pel sac...vaig pensar)
Es veu que, com que van haver de repetir la tirada de nou, van haver de córrer i amb els dies que feia, fred, gel..va relliscar al carrer i se la va trencar...(pobre, i el seu fill a punt de néixer...). També em va dir que va intentar quedar-se amb un diari d'aquells, però va ser impossible perquè la guàrdia civil els apuntava a tots mentre ho cremaven tot...
Vaig agafar el canvi, vaig intentar col·locar tot el que havia sentit al meu cap i em vaig acomiadar donant les gràcies per aquella xerrada.
Pel camí, no podia parar de donar voltes a tot el que m'havien explicat...em sentia com si tingués un súper secret... No sé si serà veritat, només sé que m'ho vaig passar molt bé aquella estona. Un dia d'aquests, tornaré, i tornaré a treure el tema...vull saber més...
Aprofitant que no tenia pressa, i que tinc temps lliure, vaig estar mirant revistes de jardineria i també en vaig agafar una. Mentre jo anava mirant, anava sentint, sense escoltar, la mestressa de la papereria parlant amb una senyora i el marit, despatxant un senyor.
Quan ja tenia el que volia, em vaig acostar cap al mostrador per pagar i la mestressa, va mirar el que portava i em va dir quant era...mentre jo treia els diners, la senyora que abans parlava amb la mestressa, li va dir al marit:
-He quedat parada, el teu fill té 35 anys. Va néixer quan va morir Franco, el 20 de novembre...
La mestressa que la sent, contesta:
-Quasi, el meu fill va néixer el 30, i Franco va morir l'1...
Se'm debia notar la sorpresa a la cara...a dia d'avui, hi ha algú que no tingui clar quina data és el 20N???
I com que se'm debia notar, el marit es va afanyar a explicar-m'ho:
-Si, si... el Franco va morir el dia 1, però com que era un temps molt complicat, tenien molta por a un cop d'estat...el van embalsamar per aguantar a donar la notícia amb el màxim de caps lligats. I van dir que estava molt malament, entubat...perquè la gent ho anés assimilant.
I afegia:
-Entubat, entubat...estava embalsamat...
L'home ho sabia de gairebé primera mà, perquè em va explicar que ell en aquella època treballava en un diari i aquell dia (el dia 1), algú va adelantar la notícia i ja tenien la tirada de diaris de la tarda impresa amb la notícia; FRANCO HA MUERTO, i que, quan estaven a punt de sortir a repartir, va arribar la guàrdia civil i no van deixar sortir ningú i els ho van fer cremar tot...
Tot això m'ho anava explicant, mentre jo, l'única cosa que era capaç de dir-li, de tant en tant era; m'ho diu en sèrio?? (sense poder tancar la boca) i ell, m'anava dient que si, al temps que m'anava fent cops al braç amb la mà...com per fer-se entendre millor.
Al final, va afegir:
-Per culpa seva, em vaig trencar la cama (mort i tot donava pel sac...vaig pensar)
Es veu que, com que van haver de repetir la tirada de nou, van haver de córrer i amb els dies que feia, fred, gel..va relliscar al carrer i se la va trencar...(pobre, i el seu fill a punt de néixer...). També em va dir que va intentar quedar-se amb un diari d'aquells, però va ser impossible perquè la guàrdia civil els apuntava a tots mentre ho cremaven tot...
Vaig agafar el canvi, vaig intentar col·locar tot el que havia sentit al meu cap i em vaig acomiadar donant les gràcies per aquella xerrada.
Pel camí, no podia parar de donar voltes a tot el que m'havien explicat...em sentia com si tingués un súper secret... No sé si serà veritat, només sé que m'ho vaig passar molt bé aquella estona. Un dia d'aquests, tornaré, i tornaré a treure el tema...vull saber més...
dimecres, d’octubre 13, 2010
Una floreta...
Les visites diàries sortint de la feina a casa dels meus pares, des de que la meva mare està a la residència, han passat de ser diàries a ser esporàdiques.
Entrar al seu carrer, és entrar a un altre món, la gent fa molta vida al carrer, i és molt difícil arribar a casa del meu pare sense fer un parell de parades:
-Que, ¿a ver al abuelo?
-Si, que ya hace días que no he pasado...
-Y tu madre, ¿cómo está?
-Pues muy bien, la verdad, está contenta, animada, se lleva bien con todo el mundo...y yo estoy muy tranquila, porque está controlada a cada momento...
-Claro, eso es lo importante...
Però jo sé que, encara que s'alegren de debò que la meva mare estigui bé...amb la mirada diuen "ya, pero en la residencia..." fan l'esforç d'entendre, però encara els hi costa una mica...
Avui, he passat i m'he trobat uns veïns, i després de les preguntes de rigor, la conversa ha perdut tota la seriositat i al final, ella m'ha dit fent-me con copet al braç: "ay, que graciosa...has heredao la gracia de tu madre"... no puc estar més contenta, és la millor floreta.
Entrar al seu carrer, és entrar a un altre món, la gent fa molta vida al carrer, i és molt difícil arribar a casa del meu pare sense fer un parell de parades:
-Que, ¿a ver al abuelo?
-Si, que ya hace días que no he pasado...
-Y tu madre, ¿cómo está?
-Pues muy bien, la verdad, está contenta, animada, se lleva bien con todo el mundo...y yo estoy muy tranquila, porque está controlada a cada momento...
-Claro, eso es lo importante...
Però jo sé que, encara que s'alegren de debò que la meva mare estigui bé...amb la mirada diuen "ya, pero en la residencia..." fan l'esforç d'entendre, però encara els hi costa una mica...
Avui, he passat i m'he trobat uns veïns, i després de les preguntes de rigor, la conversa ha perdut tota la seriositat i al final, ella m'ha dit fent-me con copet al braç: "ay, que graciosa...has heredao la gracia de tu madre"... no puc estar més contenta, és la millor floreta.
dimecres, d’agost 25, 2010
Campanes de la vida...
...
No vaig fer massa campanes, recordo especialment una d'un dia que tocava gimnàs, com no. Vam marxar de l'escola travessant el bosc...fins que vam arribar a casa de la meva amiga que, de moment, quedarà en l'anonimat, però ja em pensaré si la delato més endavant...
Però crec que, tot i que no ho recordo amb claredat, em devia saltar un parell de classes més:
El dia que van repartir seny.
El dia que van repartir el sentit comú.
No tot van ser campanes, per sort, si que vaig aprofitar, al menys, un parell de dies:
El dia que van repartir bons amics (quedaven pocs, però em van tocar els millors).
El dia que el David va pensar...avui, demanaré per sortir a alguna d'aquestes bledes de gersei de punt amb coll rodó...allà estava jo, amb el meu gersei de punt ROSA (pobret).
No vaig fer massa campanes, recordo especialment una d'un dia que tocava gimnàs, com no. Vam marxar de l'escola travessant el bosc...fins que vam arribar a casa de la meva amiga que, de moment, quedarà en l'anonimat, però ja em pensaré si la delato més endavant...
Però crec que, tot i que no ho recordo amb claredat, em devia saltar un parell de classes més:
El dia que van repartir seny.
El dia que van repartir el sentit comú.
No tot van ser campanes, per sort, si que vaig aprofitar, al menys, un parell de dies:
El dia que van repartir bons amics (quedaven pocs, però em van tocar els millors).
El dia que el David va pensar...avui, demanaré per sortir a alguna d'aquestes bledes de gersei de punt amb coll rodó...allà estava jo, amb el meu gersei de punt ROSA (pobret).
dissabte, d’agost 07, 2010
Concursos...
Haciendo un barrido por la parrilla televisiva, me he encontrado con un concurso y he pensado, mira, párate aquí un rato que esto no parece muy lesivo para la mente...y así lo he hecho.
La idea del concurso, de entrada, me ha gustado; dos equipos de cinco PERSONAS , sin determinar chicas contra chicos y sin determinar cuántos chicos o chicas por equipo, difícil de creer.
La mecánica del concurso tampoco tiene mucha dificultad, dependiendo de la prueba, se trata de adivinar una palabra, bien con definiciones (sin decir algunas palabras clave), bien con mímica.
La primera pista la da la presentadora a un miembro del equipo, que va pasando la pista de uno en uno al resto del equipo que, hasta que llega su turno de adivinar, están de espaldas y escuchando alguna música con unos auriculares, que debe de ser muy animada, porque todos van bailoteando.
Pues bien, tenemos una palabra para adivinar: almorrana.
Primera pista que ha dado el osado participante: Lo que tiene tu mujer!
Ostia!! -he pensado yo- esto no lo adivina ni de coña, porque yo he pensado: gracia, salero, simpatía, un perro, un coche amarillo, mucho trabajo...mil cosas...
Sorpresa!! Lo ha adivinado a la primera...
Lo que demuestra que no todo el mundo las sufre en silencio...
Más tarde, la palabra a adivinar era chandal y la primera pista que ha dado otro de los intrépidos concursantes ha sido: Cómo van las mujeres al Carrefour.
No puedo añadir mucho más...me he retirado.
La idea del concurso, de entrada, me ha gustado; dos equipos de cinco PERSONAS , sin determinar chicas contra chicos y sin determinar cuántos chicos o chicas por equipo, difícil de creer.
La mecánica del concurso tampoco tiene mucha dificultad, dependiendo de la prueba, se trata de adivinar una palabra, bien con definiciones (sin decir algunas palabras clave), bien con mímica.
La primera pista la da la presentadora a un miembro del equipo, que va pasando la pista de uno en uno al resto del equipo que, hasta que llega su turno de adivinar, están de espaldas y escuchando alguna música con unos auriculares, que debe de ser muy animada, porque todos van bailoteando.
Pues bien, tenemos una palabra para adivinar: almorrana.
Primera pista que ha dado el osado participante: Lo que tiene tu mujer!
Ostia!! -he pensado yo- esto no lo adivina ni de coña, porque yo he pensado: gracia, salero, simpatía, un perro, un coche amarillo, mucho trabajo...mil cosas...
Sorpresa!! Lo ha adivinado a la primera...
Lo que demuestra que no todo el mundo las sufre en silencio...
Más tarde, la palabra a adivinar era chandal y la primera pista que ha dado otro de los intrépidos concursantes ha sido: Cómo van las mujeres al Carrefour.
No puedo añadir mucho más...me he retirado.
dimecres, de juliol 28, 2010
Més notícies esportives...
Avui, sentint la ràdio al cotxe, per variar, he sentit que hi ha un equip de primera divisió (estem parlant de coses molt serioses), al que la UEFA li ha comunicat que no podrà jugar la Lliga Europa...que tinc entès que és una cosa molt important, perquè agrada a molta gent i mou alguns diners, també...
La qüestió és que això, que com ja he dit es veu que és una cosa molt important, ha fet que tota la gent que segueix aquest equip, que és molta, s'indigni, s'enfadi i surti al carrer a protestar, perquè es veu que és una gran injustícia, a més d'un greuge gravíssim. I a mi, que no sóc gaire de futbol (ni d'esports en general), gairebé m'ha emocionat, perquè el fet que tanta gent diferent es posi d'acord...em posa la pell de gallina.
Passant per l'entrada del polígon de Granollers, he vist una noia a peu de carretera, el termòmetre del cotxe marcava 32 ºC, però tenia una cadira, un para-sol i una ampolla d'aigua. Això, també m'ha posat la pell de gallina.
La qüestió és que això, que com ja he dit es veu que és una cosa molt important, ha fet que tota la gent que segueix aquest equip, que és molta, s'indigni, s'enfadi i surti al carrer a protestar, perquè es veu que és una gran injustícia, a més d'un greuge gravíssim. I a mi, que no sóc gaire de futbol (ni d'esports en general), gairebé m'ha emocionat, perquè el fet que tanta gent diferent es posi d'acord...em posa la pell de gallina.
Passant per l'entrada del polígon de Granollers, he vist una noia a peu de carretera, el termòmetre del cotxe marcava 32 ºC, però tenia una cadira, un para-sol i una ampolla d'aigua. Això, també m'ha posat la pell de gallina.
dijous, de juliol 15, 2010
Y ella es sólo una más...
Mi madre siempre ha sido muy emprendedora, valiente más bien. Nunca se ha arrugado ante nada, y motivos ha tenido. Le costó comenzar a andar, no lo hizo hasta los cinco años, pero ya se sabe, la vida a finales de la guerra, no se perfilaba precisamente fácil ni cómoda, así que entiendo que no tuviese prisa por comenzar a caminar. Pero comenzó a caminar, y, no tuvo casi tiempo de aguantarse de pie, que ya estaba corriendo y saltando y, sin darse cuenta, trabajando. Y, hasta aquí, no habría cumplido quizá los diez años.
Volviendo a la valentía, y la voluntad, que siempre la acompañan, no le costaba dedicarse a trabajar en el campo, tratar con animales; caballos, burros (éstos últimos no siempre de la familia de los caballos...), además de cuidar algún niño o persona mayor, si hacía falta, que al fin y al cabo, es lo que acostumbran a hacer las mujeres...
La cuestión es que sirve "lo mismo pa' un roto que pa' un descosío".
Y, como siempre ha sido tan "echá pa'lante", pues a una edad a la que ya se considera que una mujer no está para muchas locuras, resulta que tiene un lío...
Ya hace algún tiempo que nos lo estábamos temiendo, pero no queríamos acabar de creerlo; mi madre, ¿un lío? Pues sí, y se ha liado con un alemán, que hasta para eso es chula. Y tal es el lío, que ella está encantada con él y al final, hasta nosotros estamos empezando a tratar con él. Porque lo que está claro, es que él, no piensa dejarla...
Volviendo a la valentía, y la voluntad, que siempre la acompañan, no le costaba dedicarse a trabajar en el campo, tratar con animales; caballos, burros (éstos últimos no siempre de la familia de los caballos...), además de cuidar algún niño o persona mayor, si hacía falta, que al fin y al cabo, es lo que acostumbran a hacer las mujeres...
La cuestión es que sirve "lo mismo pa' un roto que pa' un descosío".
Y, como siempre ha sido tan "echá pa'lante", pues a una edad a la que ya se considera que una mujer no está para muchas locuras, resulta que tiene un lío...
Ya hace algún tiempo que nos lo estábamos temiendo, pero no queríamos acabar de creerlo; mi madre, ¿un lío? Pues sí, y se ha liado con un alemán, que hasta para eso es chula. Y tal es el lío, que ella está encantada con él y al final, hasta nosotros estamos empezando a tratar con él. Porque lo que está claro, es que él, no piensa dejarla...
dijous, de juliol 01, 2010
Atac preventiu...
Des de ben petita, i d'això ja fa temps, que sento dir "va a ser peor el remedio que la enfermedad", sense gairebé ni parar-me a pensar què vol dir, es diu i ja. No cal donar-hi més voltes. Doncs, ja he entès que vol dir. I ho entenc perfectament, és més, estic farta d'entendre-ho.
Però no em queixaré, que no és bo, he de ser positiva, que ajuda més i és més divertit... I he aconseguit ser positiva...un munt de vegades.
Així que, moltes vegades em vénen ganes de passar de l'atac preventiu, però les mateixes vegades, tinc la gran sort que hi ha algú que em recorda que l'atac preventiu és bo, i que no l'he de deixar, i m'ajuda a continuar sent positiva...
Però no em queixaré, que no és bo, he de ser positiva, que ajuda més i és més divertit... I he aconseguit ser positiva...un munt de vegades.
Així que, moltes vegades em vénen ganes de passar de l'atac preventiu, però les mateixes vegades, tinc la gran sort que hi ha algú que em recorda que l'atac preventiu és bo, i que no l'he de deixar, i m'ajuda a continuar sent positiva...
dimarts, de juny 29, 2010
Desencuentro
¿Te acuerdas?
Procuro evitarlo...
No me lo creo.
Tú también deberías.
Yo no puedo.
Tú no quieres.
Es verdad, no quiero.
Eso no te ayuda.
¿A mi?
A ti tampoco.
Empiezas a hablar claro.
Como siempre...
¿Seguro?
¿Lo dudas?
Lo dudo.
Seguro.
Pues nada...
Pues eso...
Procuro evitarlo...
No me lo creo.
Tú también deberías.
Yo no puedo.
Tú no quieres.
Es verdad, no quiero.
Eso no te ayuda.
¿A mi?
A ti tampoco.
Empiezas a hablar claro.
Como siempre...
¿Seguro?
¿Lo dudas?
Lo dudo.
Seguro.
Pues nada...
Pues eso...
dijous, de juny 10, 2010
Desde mi total y absoluta ignorancia...
Desde que llegamos a una cierta edad, nosotras tenemos que justificar cada cosa que hacemos, y cada estado de ánimo... Que estás tristona, está claro, tienes el síndrome premenstrual. Que estás algo irascible, está clarísimo, tienes la regla. Y lo mejor de todo, es que ya no tenemos que decirlo nosotras, existe un tipo de hombre que, con sólo mirarnos, sabe exactamente en que momento del ciclo nos encontramos, y lo suelta sin más, orgulloso además de haberte calado.
Ahora bien, que la FIFA junto a la plana mayor de una marca deportiva (a lo mejor una y otra están integradas mayoritariamente por mujeres), se reúnen y ponen nombre...A UNA PELOTA...eso, sólo merece celebraciones, espacios en los informativos, y la euforia general mundial, a pesar de la que está cayendo...
Que digo yo, si con las mismas edades que deben tener todos esos respetables señores, el mismo número de mujeres hubieran invertido el mismo tiempo y el mismo esfuerzo para poner nombre A UNA PELOTA...seguramente, esos mismos señores también le habrían encontrado una explicación y, sobretodo, un calificativo al grupo de señoras respetables que, por su edad, ya no deben tener el síndrome premenstrual...
Ahora bien, que la FIFA junto a la plana mayor de una marca deportiva (a lo mejor una y otra están integradas mayoritariamente por mujeres), se reúnen y ponen nombre...A UNA PELOTA...eso, sólo merece celebraciones, espacios en los informativos, y la euforia general mundial, a pesar de la que está cayendo...
Que digo yo, si con las mismas edades que deben tener todos esos respetables señores, el mismo número de mujeres hubieran invertido el mismo tiempo y el mismo esfuerzo para poner nombre A UNA PELOTA...seguramente, esos mismos señores también le habrían encontrado una explicación y, sobretodo, un calificativo al grupo de señoras respetables que, por su edad, ya no deben tener el síndrome premenstrual...
dimarts, de maig 25, 2010
Atenció a... Atenció al Client
Avui m'han trucat de la Caixa on, fins el mes passat, tenia la nòmina. Em pensava que era per preguntar-me per què l'havia canviat i intentar que la tornés a passar a ells, però no, "el noi" només volia informar-me a mi (porque yo me lo merezco) que tenien un súper producte fascinant relacionat amb l'oci, i sí, dic que m'ho volia fer saber, no m'ho ha intentat vendre en cap moment.
El noi: Sra. Mateos, para garantizar la seguridad, legalidad...vamos a grabar esta conversación, ¿está de acuerdo?
Sra. Mateos: Por supuesto, faltaría más, no hay problema.
El noi: Usted tiene la nómina con nosotros, ¿verdad, Sra. Mateos?
Ups,
Sra. Mateos: No, ya no...
El noi: ¿Ya no la tiene con nosotros?
Sra. Mateos: No, ya no tengo nómina. (això, reconec que no ha estat bé del tot, però ho he fet, per entrenar-me, que tard o d'hora ho hauré de dir de debò...)
Aquí, l'he deixat una mica tocat...pobret...
El noi: Sra Mateos, ¿puedo preguntarle qué le gusta hacer en su tiempo de ocio?
Sra. Mateos: Sí, claro que puedes, faltaría más...me gusta hacer poco, la verdad, tengo poco tiempo para poder no hacer nada y para estar en casa...
El noi: La Entidad....le informa de los servicios.......¿le gusta salir a cenar con amigos, Sra. Mateos?
Sra. Mateos: Pues claro, pero también me gusta mucho que vengan a casa, ya te he dejado caer antes, y lo tienes grabado, que me gusta más estar en casa que salir...
El noi: Bueno Sra. Mateos, también está bien eso...(el noi, súper amable)
I ha continuat durant una estona llegint-me els serveis i avantatges del súper producte fascinant...
.
.
.
El noi:...¿está de acuerdo Sra. Mateos?
Sra. Mateos: Pues claro que estoy de acuerdo, pero ya que me has dicho que estabas grabando la conversación, te estaría muy agradecida si me enviases una copia para que la escuche con tiempo y más despacio que, para mí, lees un poco rápido...
No sé per què li ha fet gràcia, jo ho he dit en sèrio...
Per acabar, el noi m'ha demanat que, per confirmar que era major d'edat, li havia de dir el meu D.N.I. i la meva data de naixement. I així ho he fet, i li he dit que el mes que vé faig 39 anys i ell m'ha felicitat i m'ha dit: pues hoy es el mío, Sra. Mateos...m'ha fet una il·lusió...
En fi, que al final de la conversa m'he trobat felicitant al noi i donant-li les gràcies per trucar-me del seu anniversari, que això, no ho fa qualsevol. I s'ha acomiadat més content...
El noi: Sra. Mateos, para garantizar la seguridad, legalidad...vamos a grabar esta conversación, ¿está de acuerdo?
Sra. Mateos: Por supuesto, faltaría más, no hay problema.
El noi: Usted tiene la nómina con nosotros, ¿verdad, Sra. Mateos?
Ups,
Sra. Mateos: No, ya no...
El noi: ¿Ya no la tiene con nosotros?
Sra. Mateos: No, ya no tengo nómina. (això, reconec que no ha estat bé del tot, però ho he fet, per entrenar-me, que tard o d'hora ho hauré de dir de debò...)
Aquí, l'he deixat una mica tocat...pobret...
El noi: Sra Mateos, ¿puedo preguntarle qué le gusta hacer en su tiempo de ocio?
Sra. Mateos: Sí, claro que puedes, faltaría más...me gusta hacer poco, la verdad, tengo poco tiempo para poder no hacer nada y para estar en casa...
El noi: La Entidad....le informa de los servicios.......¿le gusta salir a cenar con amigos, Sra. Mateos?
Sra. Mateos: Pues claro, pero también me gusta mucho que vengan a casa, ya te he dejado caer antes, y lo tienes grabado, que me gusta más estar en casa que salir...
El noi: Bueno Sra. Mateos, también está bien eso...(el noi, súper amable)
I ha continuat durant una estona llegint-me els serveis i avantatges del súper producte fascinant...
.
.
.
El noi:...¿está de acuerdo Sra. Mateos?
Sra. Mateos: Pues claro que estoy de acuerdo, pero ya que me has dicho que estabas grabando la conversación, te estaría muy agradecida si me enviases una copia para que la escuche con tiempo y más despacio que, para mí, lees un poco rápido...
No sé per què li ha fet gràcia, jo ho he dit en sèrio...
Per acabar, el noi m'ha demanat que, per confirmar que era major d'edat, li havia de dir el meu D.N.I. i la meva data de naixement. I així ho he fet, i li he dit que el mes que vé faig 39 anys i ell m'ha felicitat i m'ha dit: pues hoy es el mío, Sra. Mateos...m'ha fet una il·lusió...
En fi, que al final de la conversa m'he trobat felicitant al noi i donant-li les gràcies per trucar-me del seu anniversari, que això, no ho fa qualsevol. I s'ha acomiadat més content...
dijous, de maig 20, 2010
Petons
Quin és el millor?
El que es roba...
El que es dóna...
El que s'espera, o el que no s'espera...
El que s'espera, però no arriba...
El que arriba, encara que sigui tard...
El que somies...
El que et desperta...
El que acompanya una abraçada...
El que es fa a una distància tan petita que no passa l'aire, però suficient perquè els llavis no es toquin...
Quin us agrada més? Mentre decidiu, vaig a prendre una Coca-cola... a morro, és clar.
El que es roba...
El que es dóna...
El que s'espera, o el que no s'espera...
El que s'espera, però no arriba...
El que arriba, encara que sigui tard...
El que somies...
El que et desperta...
El que acompanya una abraçada...
El que es fa a una distància tan petita que no passa l'aire, però suficient perquè els llavis no es toquin...
Quin us agrada més? Mentre decidiu, vaig a prendre una Coca-cola... a morro, és clar.
diumenge, de maig 16, 2010
De debò que ho he intentat...
Ja han passat uns dies, crec que temps més que suficient per poder arribar a entendre el funcionament i, sobretot, els seus avantatges...que deuen ser molts, segur.
Ho he intentat, de debò, he posat tot de la meva part, interès, he preguntat quan no ho tenia clar; David, si us plau, m'ho pots tornar a explicar? és que no m'acaba de quedar clar...que no vol dir que no sigui útil. I el David, que és un sant, m 'ho torna a explicar amb molta paciència, i jo, mentre m'ho explica, l'escolto amb tota l'atenció, però...es veu que no acabo de retenir el concepte bàsic...
El meravellós PLC, continua endollat a la paret amb les seves llumetes de color blau, més mono ell.
I jo, a hores d'ara, no he notat cap canvi significatiu a la meva vida, o si, però dubto que el PLC en sigui el reponsable.
En fi, que definitivament, em rendeixo, ho deixo per impossible, no ho entendré mai, així que, a partir d'ara, penso dedicar la meva atenció, només a entendre coses normals i fàcils, sense complicacions.
A partir de demà, em penso posar amb un tema que sempre m'ha cridat l'atenció: El fora de joc. No pot ser tan complicat...
Ho he intentat, de debò, he posat tot de la meva part, interès, he preguntat quan no ho tenia clar; David, si us plau, m'ho pots tornar a explicar? és que no m'acaba de quedar clar...que no vol dir que no sigui útil. I el David, que és un sant, m 'ho torna a explicar amb molta paciència, i jo, mentre m'ho explica, l'escolto amb tota l'atenció, però...es veu que no acabo de retenir el concepte bàsic...
El meravellós PLC, continua endollat a la paret amb les seves llumetes de color blau, més mono ell.
I jo, a hores d'ara, no he notat cap canvi significatiu a la meva vida, o si, però dubto que el PLC en sigui el reponsable.
En fi, que definitivament, em rendeixo, ho deixo per impossible, no ho entendré mai, així que, a partir d'ara, penso dedicar la meva atenció, només a entendre coses normals i fàcils, sense complicacions.
A partir de demà, em penso posar amb un tema que sempre m'ha cridat l'atenció: El fora de joc. No pot ser tan complicat...
divendres, d’abril 23, 2010
Sant Jordi
Avui és la diada de Sant Jordi. El dia ha estat molt maco, tot i que no ha fet gaire sol.
M'han regalat un llibre a primera hora, el tenia a sobre de la taula quan he arribat a la feina. Tinc moltes ganes de començar a llegir-lo "Nunca olvides que te quiero".
Moltes gràcies, Núria!!!
Després, quan he posat en marxa l'ordinador, m'he trobat que m'han enviat una rosa, la rosa més maca del món.
Moltes gràcies Cèlia!!!
He berenat amb el David, he parlat amb el Juan Antonio, que feia temps que no ho havia fet...
Ah, i entre unes coses i altres, he fet mig pacte per una celebració...però això, ja es veurà...perquè no està firmat...
M'han regalat un llibre a primera hora, el tenia a sobre de la taula quan he arribat a la feina. Tinc moltes ganes de començar a llegir-lo "Nunca olvides que te quiero".
Moltes gràcies, Núria!!!
Després, quan he posat en marxa l'ordinador, m'he trobat que m'han enviat una rosa, la rosa més maca del món.
Moltes gràcies Cèlia!!!
He berenat amb el David, he parlat amb el Juan Antonio, que feia temps que no ho havia fet...
Ah, i entre unes coses i altres, he fet mig pacte per una celebració...però això, ja es veurà...perquè no està firmat...
dijous, d’abril 22, 2010
Qui necessita un pelapipesautomàtic???
He arribat a casa impacient, no podia esperar per veure què era el que havia comprat el David que tanta falta ens feia. Perquè encara que jo no ho sabia, ens feia molta, però molta falta. M'ha donat el titular per telèfon però no m'ho ha volgut dir...debia ser per donar-li molta més emoció...
La qüestió és que com que jo sóc tan espavilada, i, tenint en compte que demà és Sant Jordi (les asociacions d'idees no s'haurien d'haver inventat mai), doncs he començat a deixar volar la imaginació pensant que hauria comprat unes roses diferents-rares-especials aprofitant el dia...O, potser hauria comprat tantes roses com diades de Sant Jordi portem junts (sort que no ho ha fet, s'hauria endeutat per la resta de la seva vida...), o, potser tantes com anys té la nostra filla...en fi, tonteries mil.
Finalment, he arribat a casa, el moment, ha estat memorable...me l'he trobat desembolicant un aparell elèctric (de la mida d'un lladre, d'un adaptador...) i no m'he n'he pogut estar:
-On és?? Què és el que has comprat???
I m'ha contestat amb l'endoll a la mà (emocionat):
-És això!!
...
-David, què és això??
I m'ha contestat (encara més emocionat):
-Un PLC!!! Amb això distribuirem el senyal de la xarxa local per per la xarxa elèctrica de la casa... (sóc incapaç de repetir les seves paraules, però la cosa va per aqui).
És clar, amb el munt de metres que tenim a casa, com es pot entendre la vida sense un PLC???
Ara si que crec que ja puc dir que a casa tenim de tot...i, per descomptat, en aquest tot estic inclosa jo...
La qüestió és que com que jo sóc tan espavilada, i, tenint en compte que demà és Sant Jordi (les asociacions d'idees no s'haurien d'haver inventat mai), doncs he començat a deixar volar la imaginació pensant que hauria comprat unes roses diferents-rares-especials aprofitant el dia...O, potser hauria comprat tantes roses com diades de Sant Jordi portem junts (sort que no ho ha fet, s'hauria endeutat per la resta de la seva vida...), o, potser tantes com anys té la nostra filla...en fi, tonteries mil.
Finalment, he arribat a casa, el moment, ha estat memorable...me l'he trobat desembolicant un aparell elèctric (de la mida d'un lladre, d'un adaptador...) i no m'he n'he pogut estar:
-On és?? Què és el que has comprat???
I m'ha contestat amb l'endoll a la mà (emocionat):
-És això!!
...
-David, què és això??
I m'ha contestat (encara més emocionat):
-Un PLC!!! Amb això distribuirem el senyal de la xarxa local per per la xarxa elèctrica de la casa... (sóc incapaç de repetir les seves paraules, però la cosa va per aqui).
És clar, amb el munt de metres que tenim a casa, com es pot entendre la vida sense un PLC???
Ara si que crec que ja puc dir que a casa tenim de tot...i, per descomptat, en aquest tot estic inclosa jo...
dimarts, d’abril 06, 2010
S'ha de fer dissabte...
S'han de netejar els vidres, l'hivern ha estat molt llarg i molt dur i cal que el sol torni a entrar sense obstacles.
S'ha de treure la pols dels mobles...potser a sota recuperarem algun que valgui la pena i després, potser val la pena canviar algun de lloc.
Les teranyines, també s'han de treure. No fan mal, però tampoc fan maco. Fora teranyines.
Les finestres, s'han d'obrir totes perquè es pugui renovar tot l'aire.
Finestres obertes.
Música, que soni per tot arreu.
I flors, moltes i també per tot arreu i cada dia. Que no faltin les flors.
S'ha de treure la pols dels mobles...potser a sota recuperarem algun que valgui la pena i després, potser val la pena canviar algun de lloc.
Les teranyines, també s'han de treure. No fan mal, però tampoc fan maco. Fora teranyines.
Les finestres, s'han d'obrir totes perquè es pugui renovar tot l'aire.
Finestres obertes.
Música, que soni per tot arreu.
I flors, moltes i també per tot arreu i cada dia. Que no faltin les flors.
dilluns, de febrer 22, 2010
Avui és un dia important...
Avui és un dia important.
La Núria i jo deixem de fumar. Si, ho hem decidit. I, com que sé que la Núria ho portarà molt bé perquè és una dona forta i amb empenta, jo he d'intentar estar a la seva alçada.
Serà molt difícil no sortir al matí, a primera hora a -3 ºC a fer el cafè i fumar una mica, però ho he d'aconseguir. Vés a saber, potser això fa que recuperi part de la sensibilitat que des de fa setmanes dono per perduda, potser només és fred i jo estic buscant altres explicacions que no tenen sentit...
En fi, que no sé què farè per combatre el "mono", però, sobretot, per portar-ho amb tota la dignitat possible i que la Núria no ho noti...
.
.
.
I ara que ja he dit bona part de les tonteries que tenia dintre...Si us plau, que algú m'ajudi, la Núria deixa de fumar i jo pateixo per la meva integritat física (la psíquica, ja no em preocupa tant).
La Núria i jo deixem de fumar. Si, ho hem decidit. I, com que sé que la Núria ho portarà molt bé perquè és una dona forta i amb empenta, jo he d'intentar estar a la seva alçada.
Serà molt difícil no sortir al matí, a primera hora a -3 ºC a fer el cafè i fumar una mica, però ho he d'aconseguir. Vés a saber, potser això fa que recuperi part de la sensibilitat que des de fa setmanes dono per perduda, potser només és fred i jo estic buscant altres explicacions que no tenen sentit...
En fi, que no sé què farè per combatre el "mono", però, sobretot, per portar-ho amb tota la dignitat possible i que la Núria no ho noti...
.
.
.
I ara que ja he dit bona part de les tonteries que tenia dintre...Si us plau, que algú m'ajudi, la Núria deixa de fumar i jo pateixo per la meva integritat física (la psíquica, ja no em preocupa tant).
dimecres, de febrer 10, 2010
No era el llop...era la Caputxeta...
Quan tornava a casa, en un dels molt pocs moments del dia en que estic sola amb mi mateixa, d'una carretera petita que s'incorporava a la meva per la meva dreta, ha sortit, just davant meu, un tros de cotxe de color negre, impressionant, amb un tros d'aleró, també de color negre i també impressionant i rodes molt amples. Ho ha fet a una velocitat, i amb una agressivitat que, la veritat, m'ha fet tenir por. He hagut de frenar per no menjar-me'l literalment, i he hanat un bon tros darrera seu mantenint la distància de seguretat més dos (per si de cas). Al final, hem arribat a un semàfor, i com que estava vermell ha hagut de parar (aquí, l'Homo Conductor Agressivus, s'ha hagut de menjar l'agressivitat), i jo, he hanat frenant molt a poc a poc per donar temps al canvi a verd i no parar just a darrera seu perquè, com ja he dit, tenia por.
El semàfor s'ha posat verd i el noi del cotxe negre amb aleró negre i rodes molt amples i que conduïa amb agressivitat ha girat a l'esquerra i llavors ho he vist...al vidre de la porta del darrera portava un para-sol de la Hello Kitty!! i això si que m'ha fet por...
El semàfor s'ha posat verd i el noi del cotxe negre amb aleró negre i rodes molt amples i que conduïa amb agressivitat ha girat a l'esquerra i llavors ho he vist...al vidre de la porta del darrera portava un para-sol de la Hello Kitty!! i això si que m'ha fet por...
divendres, de gener 29, 2010
Algunes coses que m'agraden...
M'agrada estar.
M'agrada ser, de vegades, és més fàcil.
M'agrada la meva filla i m'agrada el seu pare.
M'agrada molt el pare de la meva filla.
M'agrada la meva parella.
M'agrada anar sola al cotxe, m'acompanya la ràdio.
M'agrada quan condueix el David i li faig companyia.
M'agrada sentir cançons que parlen de la lluna.
M'agrada la lluna, en qualsevol fase.
M'agrada la tarda del divendres, després només pot arribar el cap de setmana.
M'agrada riure.
M'agrada riure en bona companyia i això, per sort, ho faig cada dia.
M'agrada ser, de vegades, és més fàcil.
M'agrada la meva filla i m'agrada el seu pare.
M'agrada molt el pare de la meva filla.
M'agrada la meva parella.
M'agrada anar sola al cotxe, m'acompanya la ràdio.
M'agrada quan condueix el David i li faig companyia.
M'agrada sentir cançons que parlen de la lluna.
M'agrada la lluna, en qualsevol fase.
M'agrada la tarda del divendres, després només pot arribar el cap de setmana.
M'agrada riure.
M'agrada riure en bona companyia i això, per sort, ho faig cada dia.
dimarts, de gener 05, 2010
Queridos Reyes Magos...
Queridos Reyes Magos,
No me voy a extender mucho, por más que quiera, soy consciente de que no puedo justificar mi comportamiento habitual, y sobretodo, de lo tarde que es para intentar (si así lo quiesiera) enmendarlo.
Así que nada, prefiero no pediros lo que quiero para que no os déis el Real gustazo de no traérmelo, y no intentéis colaros en mis pensamientos, ahí sí que casi no tengo control, y si os coláis en la neurona equivocada...eso sí que no podría justificarlo...
Bueno, espero que la noche sea llevadera...
Rakel,
P.D.: junto a los zapatos os dejo mi espríritu navideño, está intacto. Llevaoslo, yo no creo que lo vuelva a utilizar...posiblemente hasta el próximo 15 de diciembre (día arriba, día abajo). Gracias
No me voy a extender mucho, por más que quiera, soy consciente de que no puedo justificar mi comportamiento habitual, y sobretodo, de lo tarde que es para intentar (si así lo quiesiera) enmendarlo.
Así que nada, prefiero no pediros lo que quiero para que no os déis el Real gustazo de no traérmelo, y no intentéis colaros en mis pensamientos, ahí sí que casi no tengo control, y si os coláis en la neurona equivocada...eso sí que no podría justificarlo...
Bueno, espero que la noche sea llevadera...
Rakel,
P.D.: junto a los zapatos os dejo mi espríritu navideño, está intacto. Llevaoslo, yo no creo que lo vuelva a utilizar...posiblemente hasta el próximo 15 de diciembre (día arriba, día abajo). Gracias
Subscriure's a:
Missatges (Atom)