Estic contenta, el dia no ha començat malament. A les sis ha sonat el despertador i m'he llevat molt animada. He anat a la piscina, per no perdre el costum ni el ritme, i la veritat, és que m'ha anat molt bé. He sortit amb moltes forces i molt animada. També he de dir que he sortit, com sempre, corrent, però això és així i no es pot canviar...
El que passa és que crec que, ara si, m'estic refredant. Després de molts i molts dies de diagnòstics frustats, ara es pot confirmar, m'he refredat.
Però no és culpa d'anar a la piscina, això és bo. El David m'ho diu, i la Núria també m'ho diu. Ells no hi van, però ho saben, que és bo, i per això, perquè és tan bo, els dos m'ho recomanen i estan contents quan vaig a la piscina. I jo estic contenta si ells estan contents...
Però el dia ha anat empitjorant de mica en mica. M'he anat quedant sense veu, i no és perquè jo parli molt (de vegades, callo per escoltar la Núria), deu ser per culpa d'anar a la piscina, però és clar, he d'anar, perquè és bo.
Ara estic sense veu, i el David està content...ho veieu, com era bo?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada