El Pessebre...segons la Noa

La Noa és la nostra filla, té vuit anys, i és aquesta una edat difícil, perquè entengui, com ens agradaria, que a casa no hi ha pessebre perquè ja fa temps vam deixar de ser creients. La qüestió és que no sé com s'ho ha fet, però tenim un pessebre a casa. Justet, les peces indispensables; bou, burro, mare, pare, nen, caganer pastor, ovella i un àngel...Això m'ha fet estar enfadada amb mi mateixa, per haver cedit...fins que he vist com ha muntat el pessebre:
El caganer, atrinxerat dalt del pessebre amb el nen, a primera línia, una parella; el pare putatiu amb el pastor i més enrera la mare sola, potser plorant de l'emoció de veure que s'acosta Nadal i amb una mica de sort, no li toca treballar...

Notícies esportives...

Quan tornava de la feina venia sentint la ràdio, com sempre. Era l'hora de les notícies esportives, però, tot i que m'ha costat una mica, no he canviat d'emissora perquè he pensat que els esports també són importants, no serà tot la crisi, l'Obama, l'Aminetu Haidar (que per cert, he sentit aquest matí que en Moratinos aprofitarà el seu viatge a EEUU els propers dies per a tractar el tema amb la Hilary Clinton...els propers dies?? aquesta dona porta gairebé 30 dies sense menjar...). La qüestió és que he escoltat els esports i ara sé que: els pares del Gasol se separen, no només això, el Rafa Nadal està passant pel mateix tràngol (paraules textuals) i quan han començat a enumerar les amants (fins a onze han dit)d'en Tiger Woods...
Bocabadada i esmaperduda...

És bo, anar a la piscina...

Estic contenta, el dia no ha començat malament. A les sis ha sonat el despertador i m'he llevat molt animada. He anat a la piscina, per no perdre el costum ni el ritme, i la veritat, és que m'ha anat molt bé. He sortit amb moltes forces i molt animada. També he de dir que he sortit, com sempre, corrent, però això és així i no es pot canviar...
El que passa és que crec que, ara si, m'estic refredant. Després de molts i molts dies de diagnòstics frustats, ara es pot confirmar, m'he refredat.
Però no és culpa d'anar a la piscina, això és bo. El David m'ho diu, i la Núria també m'ho diu. Ells no hi van, però ho saben, que és bo, i per això, perquè és tan bo, els dos m'ho recomanen i estan contents quan vaig a la piscina. I jo estic contenta si ells estan contents...
Però el dia ha anat empitjorant de mica en mica. M'he anat quedant sense veu, i no és perquè jo parli molt (de vegades, callo per escoltar la Núria), deu ser per culpa d'anar a la piscina, però és clar, he d'anar, perquè és bo.
Ara estic sense veu, i el David està content...ho veieu, com era bo?

La ca'liao...

Acabàvem de fer un cafè quan de cop, la Núria m'ha demanat si la podia acostar un moment a casa seva (està a uns 5 minuts). Res greu, només que el seu marit havia marxat de viatge i, quan va arribar al seu destí, la va trucar per dir que el viatge bé, com sempre, i entre moltes altres coses, espero, li va dir que s'havia portat les claus del cotxe...un detall sense importància...

Total, que vam deixar el lloc de treball organitzat perquè la nostra falta fos el més lleu possible, tampoc havia de ser molta estona, i vam marxar.

Només sortir de la finca, quan faig un canvi de sentit, un home gran que portava darrera, em va dir (fent gestos amb el braç): "la ca'liao", que jo crec (pel seu gest afable) que devia ser l'abreviatura de "laquehasliadobonita-mujerteníasqueser..."

Jo només el vaig saludar, no m'agrada enfadar-me amb la gent gran, a més, també em quedava el dubte, potser m'havia dit alguna cosa bonica i no el vaig entendre...

La Núria que, per si no ho havia dit, és la millor companya del món (sobretot quan fa de copilot), va començar a riure i no va parar en tot el camí...i jo, mentre intentava tranquilitzar-la (perquè segur que reia pels nervis, no de que un amable senyor gran em digués la ca'liao), no em podia treure del cap la Thelma i la Louise, però estava tranquila, de camí a casa de la Núria no hi ha cap barranc...

Un altre dia, potser explico quan vam anar juntes a una fira a Santa Susanna, sort que també la portava a ella de copilot, que si no...

Anuncis

Tinc una curiositat...Què passa pel cap d'una persona quan presenta una campanya de publicitat en la que el nen li diu a la seva mare: "mamá, quiero hacer caca en el baño de Pablito..."
Però tinc tres curiositats més...Què passa pels caps de la persona que accepta la campanya, la de l'actriu que accepta fer de mare, i sobretot, les dels pares-responsables del nen...
No cal dir, que això, el nen no li diria mai al seu pare, per què? doncs perquè el pare, empresari d'èxit que porta la roba impecable perquè la seva dona li ha rentat amb Wippexpressoxiactionperlawhait de todos los santos, està conduint un tros de carro impressionant per una carretera de muntanya, gaudint del paisatge mentre pensa en què li haurà preparat per sopar la seva dona quan hagi tornat amb el seu fill de casa del Pablito...

Constància...

No m'ho crec ni jo...encara vaig a la piscina. Segurament un parell de setmanes per la resta de mortals, responsables i compromesos esportistes no és per tant, però per mi, que el sol fet de pensar en l'esport més relaxat em fa sentir la pitjor de les angoixes...

Ja noto els efectes reparadors, per això, sóc constant i no em deixo guanyar ni per la mandra ni per les maleïdes "agulletes".

Em llevo contenta al matí, a les sis de la MATINADA, no esmorzo (tret d'un suc), perquè, ni tinc temps, ni crec que sigui bo esmorzar just abans de ficar-se a la piscina. Surto de casa que encara és fosc...i cada dia més però, i què? arribo contenta a la piscina carregada (com el que sóc) amb la bossa, prou feina tinc a saludar a la noia de l'entrada...

L'altre dia, tot just arribo al vestuari, he aconseguit mig col·locar la bossa i començo a treure'm el calçat...sento la noia que entrava darrera meu:

-Bon dia...

I contesto contenta (apa, ja he fet amistat a la piscina...)

-Bon dia...

I continua la noia:

-Has aparcat aqui? (assenyalant amb el braç cap a no sé on, com si jo tingués la més mínima idea de cap a on s'orienta el pàrking des d'on estem...)

I torno a contestar intentant que no noti que no tinc ni idea de cap a on cau el pàrking:

-Si...

I ella afegeix:

-És que crec que t'has deixat el llum de dintre del cotxe encès...t'he vist arribar algun dia, i crec que és el teu...

I jo que em pensava que el llum de dintre del cotxe era impossible que quedés mai encès, incrèdula, penso que millor que baixi a comprobar-ho...per si de cas...

La bossa es queda oberta al vestuari i jo començo a baixar, encara no m'havia canviat, però amb les xancletes corro escales avall fent un soroll escandalós...

Efectivament, de lluny veig que el meu cotxe té el llum encès. Corro amb les xancletes cap al cotxe...serà possible que no m'adonés que el cinturó de seguretat s'havia quedat a la porta i no havia tancat bé??

Total, que ara, cada dia, quan tanco el cotxe, carregada (com el que sóc) amb la bossa, faig tres voltes de comprobació abans d'entrar a la piscina...i quan arribo al vestuari, saludo amb un somriure a la meva amiga de la piscina...

Iniciació..

Per fi, després de potser més d'un mes, he començat a anar a la piscina.

No ha estat fàcil, trobar l'equipament adecuat, les xancles, les ulleres, el gorro, la tovallola a conjunt amb el banyador. Però ja està, ja he engegat.

He començat amb moltes ganes...llàstima que les ganes no són directament proporcionals a les forces. Si no em concentro, qualsevol dia m'ofego... A més m'enfonso, no sóc capaç de coordinar nedar, la respiració, les ulleres que no ajusten bé i entra aigua als ulls... Si, les ulleres ajusten, fins que un dia, algú et pregunta si tu no tens problemes amb les ulleres i a partir d'aqui...no et tornen a ajustar...però no passa res, tot fos això.

El més important és que he començat, i que m'ho estic prenent prou seriosament, al menys de moment, i crec que la meva neurona ho està notant. I ho agraeix. Molt. No tant el meu entorn, que comença a estar una miqueta fart de que cada dia expliqui les meravelles d'anar a les 7 el matí a la piscina...Sobretot la meva companya, pobreta, la tinc avorrida. Però un altre dia parlaré d'ella, avui, no toca. A més, ella es mereix un capítol especial. El tindrà.

En fi, que intentaré ser constant, qui diu que amb una setmana més no recupero l'activitat total de la neurona.

Potser un altre dia explico l'habilitat que tinc per camuflar-me a la piscina...que no és tan fàcil nedar d'incògnit...

1 de novembre

Quina emoció...