Acabàvem de fer un cafè quan de cop, la Núria m'ha demanat si la podia acostar un moment a casa seva (està a uns 5 minuts). Res greu, només que el seu marit havia marxat de viatge i, quan va arribar al seu destí, la va trucar per dir que el viatge bé, com sempre, i entre moltes altres coses, espero, li va dir que s'havia portat les claus del cotxe...un detall sense importància...
Total, que vam deixar el lloc de treball organitzat perquè la nostra falta fos el més lleu possible, tampoc havia de ser molta estona, i vam marxar.
Només sortir de la finca, quan faig un canvi de sentit, un home gran que portava darrera, em va dir (fent gestos amb el braç): "la ca'liao", que jo crec (pel seu gest afable) que devia ser l'abreviatura de "laquehasliadobonita-mujerteníasqueser..."
Jo només el vaig saludar, no m'agrada enfadar-me amb la gent gran, a més, també em quedava el dubte, potser m'havia dit alguna cosa bonica i no el vaig entendre...
La Núria que, per si no ho havia dit, és la millor companya del món (sobretot quan fa de copilot), va començar a riure i no va parar en tot el camí...i jo, mentre intentava tranquilitzar-la (perquè segur que reia pels nervis, no de que un amable senyor gran em digués la ca'liao), no em podia treure del cap la Thelma i la Louise, però estava tranquila, de camí a casa de la Núria no hi ha cap barranc...
Un altre dia, potser explico quan vam anar juntes a una fira a Santa Susanna, sort que també la portava a ella de copilot, que si no...
Pàgines
▼
dijous, de novembre 26, 2009
dijous, de novembre 19, 2009
Anuncis
Tinc una curiositat...Què passa pel cap d'una persona quan presenta una campanya de publicitat en la que el nen li diu a la seva mare: "mamá, quiero hacer caca en el baño de Pablito..."
Però tinc tres curiositats més...Què passa pels caps de la persona que accepta la campanya, la de l'actriu que accepta fer de mare, i sobretot, les dels pares-responsables del nen...
No cal dir, que això, el nen no li diria mai al seu pare, per què? doncs perquè el pare, empresari d'èxit que porta la roba impecable perquè la seva dona li ha rentat amb Wippexpressoxiactionperlawhait de todos los santos, està conduint un tros de carro impressionant per una carretera de muntanya, gaudint del paisatge mentre pensa en què li haurà preparat per sopar la seva dona quan hagi tornat amb el seu fill de casa del Pablito...
Però tinc tres curiositats més...Què passa pels caps de la persona que accepta la campanya, la de l'actriu que accepta fer de mare, i sobretot, les dels pares-responsables del nen...
No cal dir, que això, el nen no li diria mai al seu pare, per què? doncs perquè el pare, empresari d'èxit que porta la roba impecable perquè la seva dona li ha rentat amb Wippexpressoxiactionperlawhait de todos los santos, està conduint un tros de carro impressionant per una carretera de muntanya, gaudint del paisatge mentre pensa en què li haurà preparat per sopar la seva dona quan hagi tornat amb el seu fill de casa del Pablito...
dilluns, de novembre 09, 2009
Constància...
No m'ho crec ni jo...encara vaig a la piscina. Segurament un parell de setmanes per la resta de mortals, responsables i compromesos esportistes no és per tant, però per mi, que el sol fet de pensar en l'esport més relaxat em fa sentir la pitjor de les angoixes...
Ja noto els efectes reparadors, per això, sóc constant i no em deixo guanyar ni per la mandra ni per les maleïdes "agulletes".
Em llevo contenta al matí, a les sis de la MATINADA, no esmorzo (tret d'un suc), perquè, ni tinc temps, ni crec que sigui bo esmorzar just abans de ficar-se a la piscina. Surto de casa que encara és fosc...i cada dia més però, i què? arribo contenta a la piscina carregada (com el que sóc) amb la bossa, prou feina tinc a saludar a la noia de l'entrada...
L'altre dia, tot just arribo al vestuari, he aconseguit mig col·locar la bossa i començo a treure'm el calçat...sento la noia que entrava darrera meu:
-Bon dia...
I contesto contenta (apa, ja he fet amistat a la piscina...)
-Bon dia...
I continua la noia:
-Has aparcat aqui? (assenyalant amb el braç cap a no sé on, com si jo tingués la més mínima idea de cap a on s'orienta el pàrking des d'on estem...)
I torno a contestar intentant que no noti que no tinc ni idea de cap a on cau el pàrking:
-Si...
I ella afegeix:
-És que crec que t'has deixat el llum de dintre del cotxe encès...t'he vist arribar algun dia, i crec que és el teu...
I jo que em pensava que el llum de dintre del cotxe era impossible que quedés mai encès, incrèdula, penso que millor que baixi a comprobar-ho...per si de cas...
La bossa es queda oberta al vestuari i jo començo a baixar, encara no m'havia canviat, però amb les xancletes corro escales avall fent un soroll escandalós...
Efectivament, de lluny veig que el meu cotxe té el llum encès. Corro amb les xancletes cap al cotxe...serà possible que no m'adonés que el cinturó de seguretat s'havia quedat a la porta i no havia tancat bé??
Total, que ara, cada dia, quan tanco el cotxe, carregada (com el que sóc) amb la bossa, faig tres voltes de comprobació abans d'entrar a la piscina...i quan arribo al vestuari, saludo amb un somriure a la meva amiga de la piscina...
Ja noto els efectes reparadors, per això, sóc constant i no em deixo guanyar ni per la mandra ni per les maleïdes "agulletes".
Em llevo contenta al matí, a les sis de la MATINADA, no esmorzo (tret d'un suc), perquè, ni tinc temps, ni crec que sigui bo esmorzar just abans de ficar-se a la piscina. Surto de casa que encara és fosc...i cada dia més però, i què? arribo contenta a la piscina carregada (com el que sóc) amb la bossa, prou feina tinc a saludar a la noia de l'entrada...
L'altre dia, tot just arribo al vestuari, he aconseguit mig col·locar la bossa i començo a treure'm el calçat...sento la noia que entrava darrera meu:
-Bon dia...
I contesto contenta (apa, ja he fet amistat a la piscina...)
-Bon dia...
I continua la noia:
-Has aparcat aqui? (assenyalant amb el braç cap a no sé on, com si jo tingués la més mínima idea de cap a on s'orienta el pàrking des d'on estem...)
I torno a contestar intentant que no noti que no tinc ni idea de cap a on cau el pàrking:
-Si...
I ella afegeix:
-És que crec que t'has deixat el llum de dintre del cotxe encès...t'he vist arribar algun dia, i crec que és el teu...
I jo que em pensava que el llum de dintre del cotxe era impossible que quedés mai encès, incrèdula, penso que millor que baixi a comprobar-ho...per si de cas...
La bossa es queda oberta al vestuari i jo començo a baixar, encara no m'havia canviat, però amb les xancletes corro escales avall fent un soroll escandalós...
Efectivament, de lluny veig que el meu cotxe té el llum encès. Corro amb les xancletes cap al cotxe...serà possible que no m'adonés que el cinturó de seguretat s'havia quedat a la porta i no havia tancat bé??
Total, que ara, cada dia, quan tanco el cotxe, carregada (com el que sóc) amb la bossa, faig tres voltes de comprobació abans d'entrar a la piscina...i quan arribo al vestuari, saludo amb un somriure a la meva amiga de la piscina...
dimecres, de novembre 04, 2009
Iniciació..
Per fi, després de potser més d'un mes, he començat a anar a la piscina.
No ha estat fàcil, trobar l'equipament adecuat, les xancles, les ulleres, el gorro, la tovallola a conjunt amb el banyador. Però ja està, ja he engegat.
He començat amb moltes ganes...llàstima que les ganes no són directament proporcionals a les forces. Si no em concentro, qualsevol dia m'ofego... A més m'enfonso, no sóc capaç de coordinar nedar, la respiració, les ulleres que no ajusten bé i entra aigua als ulls... Si, les ulleres ajusten, fins que un dia, algú et pregunta si tu no tens problemes amb les ulleres i a partir d'aqui...no et tornen a ajustar...però no passa res, tot fos això.
El més important és que he començat, i que m'ho estic prenent prou seriosament, al menys de moment, i crec que la meva neurona ho està notant. I ho agraeix. Molt. No tant el meu entorn, que comença a estar una miqueta fart de que cada dia expliqui les meravelles d'anar a les 7 el matí a la piscina...Sobretot la meva companya, pobreta, la tinc avorrida. Però un altre dia parlaré d'ella, avui, no toca. A més, ella es mereix un capítol especial. El tindrà.
En fi, que intentaré ser constant, qui diu que amb una setmana més no recupero l'activitat total de la neurona.
Potser un altre dia explico l'habilitat que tinc per camuflar-me a la piscina...que no és tan fàcil nedar d'incògnit...
No ha estat fàcil, trobar l'equipament adecuat, les xancles, les ulleres, el gorro, la tovallola a conjunt amb el banyador. Però ja està, ja he engegat.
He començat amb moltes ganes...llàstima que les ganes no són directament proporcionals a les forces. Si no em concentro, qualsevol dia m'ofego... A més m'enfonso, no sóc capaç de coordinar nedar, la respiració, les ulleres que no ajusten bé i entra aigua als ulls... Si, les ulleres ajusten, fins que un dia, algú et pregunta si tu no tens problemes amb les ulleres i a partir d'aqui...no et tornen a ajustar...però no passa res, tot fos això.
El més important és que he començat, i que m'ho estic prenent prou seriosament, al menys de moment, i crec que la meva neurona ho està notant. I ho agraeix. Molt. No tant el meu entorn, que comença a estar una miqueta fart de que cada dia expliqui les meravelles d'anar a les 7 el matí a la piscina...Sobretot la meva companya, pobreta, la tinc avorrida. Però un altre dia parlaré d'ella, avui, no toca. A més, ella es mereix un capítol especial. El tindrà.
En fi, que intentaré ser constant, qui diu que amb una setmana més no recupero l'activitat total de la neurona.
Potser un altre dia explico l'habilitat que tinc per camuflar-me a la piscina...que no és tan fàcil nedar d'incògnit...