Les visites diàries sortint de la feina a casa dels meus pares, des de que la meva mare està a la residència, han passat de ser diàries a ser esporàdiques.
Entrar al seu carrer, és entrar a un altre món, la gent fa molta vida al carrer, i és molt difícil arribar a casa del meu pare sense fer un parell de parades:
-Que, ¿a ver al abuelo?
-Si, que ya hace días que no he pasado...
-Y tu madre, ¿cómo está?
-Pues muy bien, la verdad, está contenta, animada, se lleva bien con todo el mundo...y yo estoy muy tranquila, porque está controlada a cada momento...
-Claro, eso es lo importante...
Però jo sé que, encara que s'alegren de debò que la meva mare estigui bé...amb la mirada diuen "ya, pero en la residencia..." fan l'esforç d'entendre, però encara els hi costa una mica...
Avui, he passat i m'he trobat uns veïns, i després de les preguntes de rigor, la conversa ha perdut tota la seriositat i al final, ella m'ha dit fent-me con copet al braç: "ay, que graciosa...has heredao la gracia de tu madre"... no puc estar més contenta, és la millor floreta.