Edats complicades...

La nostra filla té onze anys, aviat en farà dotze. No ens enganyem, amb aquesta edat, nosaltres fa temps que ho esperem, però això no vol dir que estiguem preparats per afrontar el moment... Intentes fer-ho, et prepares, et mentalitzes perquè, arribat el moment, comportar-te de la manera més natural possible, serenitat, fermesa, seguretat...en fi, que no es noti que és una pregunta compromesa i què, amb la resposta, ens hi juguem molt...
En fi, estem a l'agost, fa molta calor, les hores de dinar aquests dies són, si no pesades, una mica...no sé...fa molta calor...
Doncs avui, a l'hora de dinar, seiem els tres a taula i ella, tal com seu, la deixa anar, sí...la pregunta...
"Què vol dir fora de joc?"

Epigrama, de Ernesto Cardenal

Aquest matí, quan m'he despertat, he posat la ràdio, com sempre. Tot just començava una cançó, mig adormida, he sigut capaç de seguir la lletra. No m'ho podia creure, era un poema que em va ensenyar la meva mare quan jo tenia 10 anys, perquè el recités a classe...No em va dir de qui era, ni com es deia, i jo, tampoc li vaig preguntar. Ni recordo haver-lo tornat a recitar...Però en sentir-lo, quan m'he llevat l'he buscat a internet, és aquest:

Epigrama, de Ernesto Cardenal

Al perderte yo a ti,
tú y yo hemos perdido:

yo, porque tú eras
lo que yo más amaba,

y tú, porque yo era
el que te amaba más.

Pero de nosotros dos,
tú pierdes más que yo:

porque yo podré
amar a otras
como te amaba a ti,

pero a ti nadie te amará
como te amaba yo.

Això és la part que em va ensenyar la meva mare i el que jo vaig recitar a classe.
Avui he vist que em faltava el final...

Muchachas que algún día
leaís emocionadas estos versos

Y soñéis con un poeta

Sabed que yo los hice
para una como vosotras

y que fue en vano.

Ha estat una sensació especial, m'ha agradat...

A la ràdio entrevistaven la Martirio, era ella qui cantava, també m'ha agradat acabar de sentir l'entrevista.

Trucades a l'hora de la migdiada...

Són quarts de tres de la tarda, tot just acabo de dinar quan ha sonat el telèfon...

-Si? (reconec que sóc justeta en la resposta...)
-Buenas tardes, ¿con quién hablo? (comencem bé...)
-Buenas tardes, ¿no sabes a quién has llamado?
-Bueno, sí...quería hablar con el titular de la linea, llamo de Jazztel...
-Ah, vale, soy yo, ¿qué necesitas?
Petita pausa...
-Quería informarle de una oferta que tenemos....va a mejorar, pero mucho, la calidad de la linea...
He intentat tallar-lo tan educadament com he pogut:
-Perdona, perdona, no sigas, es que no estoy interesada, si cambiase de opinión, yo misma os llamo, pero, gracias por llamar.
-Pero, ¿por qué no quiere escuchar? (això m'ho ha dit un pèl enfadat...)
-No hay problema, te lo repito: no estoy interesada, si cambio de opinión, yo misma os llamo, pero, gracias por llamar.
I, ha penjat...
Al cap de no més de vint minuts, ha tornat a sonar el telèfon:

-Si?
-Buenas tardes, ¿puedo hablar con Raquel?, llamo de Jazztel...(ara ja s'ha mirat la llista de telèfons...)
-Perdona, ¿hemos hablado hace un momento?
...

S'ha tallat la comunicació...ni tan sols s'ha acomiadat.

Espero que no truqués amb Jazztel.

Juraria que ho vaig veure...

Ho busco per tot arreu, però sóc incapaç de trobar-ho. He mirat entre tots els llibres, les notes als post-it, les notes de la nevera, les de les galetes de la bona sort, els missatges que m'arriben al mòbil, al correu (fins i tot l'spam).

M'he llegit tots els manuals que corren per casa, començant pel del cotxe, acabant pel de la rentadora, passant per tots els prospectes de totes les medecines.

Ho he llegit a algun lloc i sóc incapaç de trobar-ho, potser només va ser un somni, però estava gairebé segura que en algun lloc posava: "Sí, Raquel, per descomptat que estàs capacitada per a ser mare." I penso trobar on va ser.

La pluja

Fa un dia de pluja preciós.

Des d'aquest matí que no ha parat de caure una pluja fina, enmig de la boira que, ni ha marxat ni pensa fer-ho per avui. Un autèntic dia d'hivern, per no sortir de casa. Però s'ha de sortir, s'ha d'anar a comprar, a buscar els nens a l'escola...

Doncs si, a l'hora de dinar he anat a buscar la Noa a l'escola i mentre l'esperava, entre el rebombori dels primers nens que anaven sortint i aprofitant dos minutets per córrer i jugar a la porta de l'escola he sentit, de lluny, la veu del que devia ser una mare:

-¡Como te mojes no entras en el coche!

I jo he pensat, doncs no entenc perquè el vens a buscar en cotxe en un dia de pluja com avui, perquè el que em semblava més impossible de tot era que el nen no es mullés "con la que está cayendo"...

Ho he entès tot quan el nen ha contestat, també de lluny:

-¿Has venido con el coche nuevo?

Regles de joc

M'ha costat molt, de fet, encara ho estic acabant de processar, perquè el concepte "fora de joc", no puc negar que se'm ressisteix, però gairebé ho he entès.

La qüestió és que, ara que crec que tinc entès aquest concepte tan bàsic de l'esport rei, no se m'acut res més que apuntar-me "voluntàriament" a un torneig de futbolin...sóc així d'intrèpida...

Doncs bé, el que jo pensava que era la cosa més simple; agafes els mànecs dels teus jugadors i apa, endavant, endarrera o girar segons convingui...doncs no!! no va així, resulta que hi ha unes normes (segons la regió/província/hemisferi...). I ahir, teníem dues postures, els que deien que els jugadors no podien parar i passar-se la pilota (ni que fos futbol...), i els que defensaven que si que podien...ah, i jo, que no hi va haver manera que pogués entendre com s'ho farien uns ninos de fusta, tots en la mateixa posició; cames obertes, un braç endavant i un endarrera collats a una barra de ferro podrien fer per parar i passar-se la pilota...

I encara hi dono voltes...

Algunos anuncios que me gustaría ver...

Un hombre confiando en el rosa...

Una mujer que se muera de la risa cuando alguien le dice que sus pestañas se van a millonizar...

Otra mujer que le diga al cámara:

-El anuncio, ¿no es de las zapatillas?, pues deja de enfocarme el culo!!!

Un amo de casa pillado por sorpresa en casa enumerando, entre soplidos, todos los productos de limpieza que utiliza cada día en casa.

Al niño del anuncio de paté La Piara explicándole a su madre durante la cena que, valora mucho que no se la juegue con su bocadillo, pero...no se puede comparar con el huevo Kinder que le ha llevado su padre al recogerlo...

Y, a todo esto, la de las pestañas, que aún se está revolcando por el suelo...